Em trobo amb aquest títol quan estava fent una recerca sobre literatura i pel·lícules sobre el tema del perdó.
La primera perla la trobo en el llibre "Pensar bien, sentirse bien" del professor Walter Riso, en un capítol on parla del beneficis psicològics del perdó.
Los límites del perdón, és el relat d'una situació viscuda en primera persona per l'autor en el camp de presoners de Lemberg durant l'ocupació nazi de Polònia.
Simon Wiesenthal era un d'aquesta presoners. Realitzant tasques de neteja d'un solar d'un antic institut de tecnologia reconvertit en hospital, una infermera se li va apropar i després de preguntar-li si era jueu li va demanar que el seguís. Al cap de pocs minuts Wiesenthal es trobava al costat d'un llit on hi havia un home moribund que li demanava que el personés abans de morir.
L'home responia al nom de Karl, soldat de la SS. Aquest home va començar a explicar a Wiesenthal els crims en els quals havia participat i la necessitat que tenia de ser perdonat per un jueu abans de morir.
La decisió final de Wiesenthal fou aixecar-se i marxar en silenci.
El dilema que va perseguir a Simon Wiesenthal durant part de la seva vida fou la de si havia d'haver perdonat a aquell home. La pertorbació pel succés el va portar a voler conèixer la mare d'aquell moribund després de la guerra amb una primera intenció de informar a aquella senyora que el seu fill havia set un soldat de la SS i que havia participat directament en crims de guerra, però finalment la visita va ser de compassió per aquella dona que estava al marge de tota la responsabilitat del seu fill i que vivia amb la fantasia que el seu fill havia estat una bona persona.
El llibre no deixa de ser un instrument terapèutic, dipositar fora d'un mateix el pensament pertorbador i demanar que altres persones opinin sobre la decisió. La necessitat de Wiesenthal era estar convençut que no havia obrat malament.
La segona part del llibre és un simpòsium sobre la decisió, on diferents persones opinen sobre el com haurien actuat elles davant la mateixa situació.
Benvolgut sr. Wiesenthal, sóc Josep Molas Font, un habitant d'un petit país al nord-est de la península ibèrica, Catalunya. He llegit el seu llibre i voldria sentir-me'n partícep. Demanar que altres persones opinin del com haurien actuat elles davant la mateixa situació és canviar la realitat, i quan canviem la realitat res ja no és igual. Vosté va actuar responen a un moment molt específic on hi eren també presents unes emocions i uns pensaments. Aixecar-se, marxar sense comploure a l'home que tenia al davant fou l'acció final d'una cadena de processos psicològics que en aquell precís moment vostè vivia. Preguntis quina era l'emoció que predominava en aquells moments i en quin moment aquesta emoció va tenir la intensitat més alta, també preguntis què estava pensant en aquell precís moment on l'emoció era més intensa. Possiblement amb aquest simple exercici podrà entendre la seva reacció o conducta i la podrà acceptar. Tots els moments que a posteriori ha dedicat a replantejar-se el seu comportament intueixo que han estat pertorbadors, volia tornar a donar resposta a una qüestió que ja no era real, només fou real aquell moment precís! Acceptis incondicionalment sr. Wiesenthal, la seva vàlua com a persona està per sobre del comportament concret que vosté va realitzar.
Rebi una abraçada i descansi en pau!
Llibre disponible
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada