Feia molt temps, des del 1996, que tenia aquest llibre i no l'havia llegit. N'havia fet alguns intents però tots havien estat nuls. Em passava com aquell atleta que sabedor que ha de córrer la cursa, que ho té tot preparat, cada vegada que està a punt la sortida és nul·la.
Aquesta metàfora m'ha servit per introduir aquest llibre i la seva línia argumental.
Elogi de la passió pura és la història d'un atleta dels 1500 metres que narra la història de la seva vida amb el paral·lelisme de tot el procés de preparació que un atleta fa.
A la passió per córrer l'acompanya la passió per l'amor d'una dona, la passió per la professió d'arquitecta... però també el desencís de la melancolia, la tristesa, la depressió, de la pèrdua o la mort.
Sebastià Serrano va guanyar, amb aquest llibre, el premi de novel·la Ramon Llull del 1990. Altres autors, crec que potser sense saber de l'existència del llibre, han escrit també sobre el tema del còrrer. Potser el més mediàtic és Haruki Murakami amb el seu llibre "De què parlo quan parlo de còrrer" o bé l'atleta Kilian Jornet amb el llibre "Córrer o morir".
Serrano ens obsequia amb reflexions molt interessants sobre la creativitat, la tristesa, la presa de decisions... Algunes d'elles que em ve de gust compartir-les....
"Només seràs vertaderament creatiu si estàs disposat a abandonar vells encasellaments i a reconèixer que la vida, especialment la pròpia vida particular i única, és plena de possibilitats del tot noves"
o bé
"Sempre deixes les decisions per més endavant i això t'angunieja i omple el teu temps d'ansietat".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada