La felicidad, desesperadamente, André Comte-Sponville

Títol: La felicidad, desesperadamente

Autor: André Comte-Sponville

Pàgines: 102 

Idioma: Castellà

"Solamente tendremos una felicidad proporcional a la desesperación 

que seamos capaces de atravesar"

Novament un llibre de filosofia i, una vegada més, un llibre d'André Comte-Sponville. Per tant, filosofia de la bona.

A través de la creació d'un diàleg entre Plató, Aristòtil, Spinoza, Epicur. Montaigne... Comte-Sponville s'endinsa en un terreny pantanós que és el concepte de felicitat i el de l'esperança.

En el llibre, que és la transcripció d'una conferència que l'autor va realitzar a la ciutat francesa de Bouguenais dins del cicle Les Lundis Philo, es parteix de la definició de felicitat com "la felicidad, la que los griegos llamaban "sabiduría", la que es el objetivo de la filosofía, es una felicidad que no se obtiene a golpe de drogas, de mentiras, de ilusiones, de diversión, en el sentido que Pascal da a este término; es una felicidad que se obtiene en una cierta relación con la verdad: una verdadera felicidad o una felicidad verdadera"

I continua... "se trata de pensar no lo que me hace feliz, sino lo que me parece verdadero, a condición de que trate de encontrar, ante esa verdad, por muy triste o angustiosa que sea, el máximo de felicidad posible. La felicidad es el objetivo, la verdad es el camino.", i aquí apareix una controvèrsia ja que moltes persones preferirem abans una falsa alegria que una veritable tristesa. 

Per tant, "Lo esencial es no mentir y, antes, no mentirse. No mentirse sobre la vida, sobre uno mismo, sobre la felicidad."

Per a què serveix, doncs, la filosofia? perquè no som feliços. A vegades no som feliços perquè les coses no van bé; però d'altres no som feliços ni tan sols quan les coses van més o menys bé. I què ens falta per ser feliços quan ho tenim tot per ser-ho? Saber viure en el sentit profund de l'expressió. Saber viure en el present, en la desesperança. Qui viu en l'esperança és aquell que viu desconnectat del present i esperant un futur sempre millor. Però això ens porta a una insatisfacció i frustració permanent.

Hi ha felicitat quan desitgem el què tenim, el què fem, el que som; hi ha felicitat quan desitgem el que no ens falta. Si tenir esperança és pensar que puc tenir coses millors, puc fer coses millors, puc ser millor... tenir desesperança és aprendre a gaudir del què tinc, del què faig, del què sóc... perquè la desesperança és un desig que la seva satisfacció depèn de mi, en canvi l'esperança és un desig que no depèn de mi.

Acabo aquesta dissertació d'avui, un pèl espessa, amb un pensament de Sèneca (any 4 aC): "Quan hagis desaprès a esperar, t'ensenyaré a estimar".

Llibre disponible

Los límites del perdón, Simon Wiesenthal

Castellà, 220 pàgines.

Em trobo amb aquest títol quan estava fent una recerca sobre literatura i pel·lícules sobre el tema del perdó.

La primera perla la trobo en el llibre "Pensar bien, sentirse bien" del professor Walter Riso, en un capítol on parla del beneficis psicològics del perdó.

Los límites del perdón, és el relat d'una situació viscuda en primera persona per l'autor en el camp de presoners de Lemberg durant l'ocupació nazi de Polònia.

Simon Wiesenthal era un d'aquesta presoners. Realitzant tasques de neteja d'un solar d'un antic institut de tecnologia reconvertit en hospital, una infermera se li va apropar i després de preguntar-li si era jueu li va demanar que el seguís. Al cap de pocs minuts Wiesenthal es trobava al costat d'un llit on hi havia un home moribund que li demanava que el personés abans de morir.

L'home responia al nom de Karl, soldat de la SS. Aquest home va començar a explicar a Wiesenthal els crims en els quals havia participat i la necessitat que tenia de ser perdonat per un jueu abans de morir.

La decisió final de Wiesenthal fou aixecar-se i marxar en silenci.

El dilema que va perseguir a Simon Wiesenthal durant part de la seva vida fou la de si havia d'haver perdonat a aquell home. La pertorbació pel succés el va portar a voler conèixer la mare d'aquell moribund després de la guerra amb una primera intenció de informar a aquella senyora que el seu fill havia set un soldat de la SS i que havia participat directament en crims de guerra, però finalment la visita va ser de compassió per aquella dona que estava al marge de tota la responsabilitat del seu fill i que vivia amb la fantasia que el seu fill havia estat una bona persona.

El llibre no deixa de ser un instrument terapèutic, dipositar fora d'un mateix el pensament pertorbador i demanar que altres persones opinin sobre la decisió. La necessitat de Wiesenthal era estar convençut que no havia obrat malament.

La segona part del llibre és un simpòsium sobre la decisió, on diferents persones opinen sobre el com haurien actuat elles davant la mateixa situació.

Benvolgut sr. Wiesenthal, sóc Josep Molas Font, un habitant d'un petit país al nord-est de la península ibèrica, Catalunya. He llegit el seu llibre i voldria sentir-me'n partícep. Demanar que altres persones opinin del com haurien actuat elles davant la mateixa situació és canviar la realitat, i quan canviem la realitat res ja no és igual. Vosté va actuar responen a un moment molt específic on hi eren també presents unes emocions i uns pensaments. Aixecar-se, marxar sense comploure a l'home que tenia al davant fou l'acció final d'una cadena de processos psicològics que en aquell precís moment vostè vivia. Preguntis quina era l'emoció que predominava en aquells moments i en quin moment aquesta emoció va tenir la intensitat més alta, també preguntis què estava pensant en aquell precís moment on l'emoció era més intensa. Possiblement amb aquest simple exercici podrà entendre la seva reacció o conducta i la podrà acceptar. Tots els moments que a posteriori ha dedicat a replantejar-se el seu comportament intueixo que han estat pertorbadors, volia tornar a donar resposta a una qüestió que ja no era real, només fou real aquell moment precís! Acceptis incondicionalment sr. Wiesenthal, la seva vàlua com a persona està per sobre del comportament concret que vosté va realitzar.

Rebi una abraçada i descansi en pau!

Llibre disponible

Ni el sexo ni la muerte, André Comte-Sponville

Castellà, 272 pàgines.

Esplèndida reflexió de gran qualitat sobre la sexualitat i la mort, però bàsicament sobre la sexualitat. Filosofia de la bona, o més ben dit de la molt bona.

André Comte-Sponville (Paris, 1952), és filòsof francès i membre del Comité Consultiu Nacional d'Ètica Francés des del 2008. Com a filòsof és considerat materialista, racionalista i humanista.

Vaig descobrir-lo en una classe de post-grau on el professor Walter Riso el va nombrar i a través del qual va fomentar la seva teoria sobre la relació amorosa a través dels conceptes grecs Eros, Philia i Àgape.

El llibre consta de tres assajos: El Amor; Ni el sexo ni la muerte; i, Entre la pasión y la virtud. Tost tres són molt interessant, però recomano per damunt dels tres i amb molt d'entusiasme el primer: l'Amor.

Crec que totes aquelles persones, homes i dones (amb recomanació especial als homes) de la meva generació, que estem aparellats des de fa anys amb la mateixa parella; que hi ha moments que ens podem sentir estranys amb la nostra vida, és a dir, amb prou experiència per mirant-se la vida viscuda amb respecte i reflexió, però amb tot un món per endavant; que podem experimentar una certa desafecció en el camp de la passió, de l'amor i del sexe; que potser ens mirem les parelles joves amb certa nostàlgia....ens pot ser i serà molt útil llegir el primer assaig i en especial els dos primers capítols: Eros o el amor pasión i Philia o la alegría de amar (també, posats a acabar bé la lectura, Àgape o el amor sin orilla).

En el llibre apareixen altres filòsofs que alimenten tota la lectura: Sòcrates, Plató, Aristòtil, Spinoza, Shopenhauer, Epicur, Montaigne...i el mateix Comte-Sponville.

Permeteu-me un petit tast que trobareu en el segon capítol:

"Es tracta d'estimar una mica menys allò que ens falta i una mica més el que tenim; una mica menys allò que somniem i una mica més allò que coneixem. Es tracta de passar d'un amor a un altre, d'Eros a Philia, de la passió a l'acció"

Bona lectura!

Llibre disponible

Elogi de la passió pura, Sebastià Serrano

Català.171 pàgines.

Feia molt temps, des del 1996, que tenia aquest llibre i no l'havia llegit. N'havia fet alguns intents però tots havien estat nuls. Em passava com aquell atleta que sabedor que ha de córrer la cursa, que ho té tot preparat, cada vegada que està a punt la sortida és nul·la.

Aquesta metàfora m'ha servit per introduir aquest llibre i la seva línia argumental.

Elogi de la passió pura és la història d'un atleta dels 1500 metres que narra la història de la seva vida amb el paral·lelisme de tot el procés de preparació que un atleta fa.

A la passió per córrer l'acompanya la passió per l'amor d'una dona, la passió per la professió d'arquitecta... però també el desencís de la melancolia, la tristesa, la depressió, de la pèrdua o la mort.

Sebastià Serrano va guanyar, amb aquest llibre, el premi de novel·la Ramon Llull del 1990. Altres autors, crec que potser sense saber de l'existència del llibre, han escrit també sobre el tema del còrrer. Potser el més mediàtic és Haruki Murakami amb el seu llibre "De què parlo quan parlo de còrrer" o bé l'atleta Kilian Jornet amb el llibre "Córrer o morir".

Serrano ens obsequia amb reflexions molt interessants sobre la creativitat, la tristesa, la presa de decisions... Algunes d'elles que em ve de gust compartir-les....

"Només seràs vertaderament creatiu si estàs disposat a abandonar vells encasellaments i a reconèixer que la vida, especialment la pròpia vida particular i única, és plena de possibilitats del tot noves"

o bé

"Sempre deixes les decisions per més endavant i això t'angunieja i omple el teu temps d'ansietat".

Carta al padre, Franz Kafka

Castellà, 106 pàgines.

L'edició de l'editorial Lumen consta de dues parts, la primera on hi trobem la carta que Kafka escriu al seu pare, i la segona part és tota una reflexió crítica de Ricard Torrents, el qui fou rector de la Universitat de Vic, realitzada des de Tübingen on hi estudià filosofia i literatura.

La Carta al padre va ser escrita per Kafka el 1919, però aquesta no va arribar mai a les mans del destinatari i, després de la mort de Franz Kafka, va ser publicada el 1952. Segons Max Brod, escriptor i amic de Franz Kafka, la carta va ser entregada a la mare de Kafka perquè la fes arribar al seu pare, però la mare mai va complir amb la petició i finalment va retornar-la al fill perquè fos ell qui la entregués al pare.

El text esdevé de gran importància per entendre la relació que Franz tenia amb el seu pare. En la carta critica la conducta emocionalment ebussiva i hipòcrita que va tenir amb ell i amb altres membres de la família.

La figura que té la mare en la dinàmica familiar és el d'una dona/mare que realitza funcions de mediadora i equilibrista entre el pare i la resta dels fills.En molts moments de la carta Franz exalça la figura de la mare com a figura de protecció.

En el text trobem diferents paràgrafs on podem trobar-hi elements molt rics per entendre aquesta relació que perseguia el reconeixement i que va acabar fomentant ràbia.

Així trobem la POR

"Me preguntaste una vez por qué afirmaba yo que te tengo miedo. Como de costumbre, no supe qué contestar, en parte, justamente por el miedo que te tengo, y en parte porque en los fundamentos de ese miedo entran demasiados detalles como para que pueda mantenerlos reunidos en el curso de una conversación."


o bé,


"Todavía años más tarde me perseguía la visión aterradora de ese hombre gigantesco, mi padre, esa última instancia, que podía, casi sin motivo, venir de noche a sacarme de la cama y llevarme al balcón, a tal punto yo no era nada para él.".


La INEFICÀCIA DEL CÀSTIG


"Cuántas veces tuvo que repetirse esta escena y otras semejantes, y cuán poco, en realidad, has logrado con ello. Creo que esto se debe a que el grado de ira y de enojo no parecía estar en relación correcta con el asunto; se tenía la sensación de que tu cólera no podía haber sido provocada por esa nimiedad del estar sentado lejos de la mesa, sino que existía en su entera magnitud ya desde un principio, y hubiese tomado sólo por casualidad ese preciso detalle como pretexto para su descarga. "

o la SENSACIÓ DE FRACÀS

"Si comenzaba a hacer algo que no fuera de tu gusto y tú me amenazabas con el fracaso, el respeto por tu opinión era tan grande en mí, que el fracaso, aunque fuese mucho más tarde, era irremediable.
Perdí la confianza en mis actos. Yo era inconstante, indeciso. A medida que fui creciendo aumentó el material que podías señalar como testimonio de mi inutilidad; poco a poco, en ciertos aspectos, comenzaste a tener razón."

Llibre disponible

L'estrany, Albert Camus

Català, 233 pàgines.

Albert Camus, escriptor i filòsof francès d'origen algerià, és considerat juntament amb Jean-Paul Sartre un dels principals membres de l'existencialisme, moviment filosòfic que situa l'existència humana al centre de la reflexió.

En les seves obres va elaborar una reflexió sobre la condició humana. Rebutjant la formulació d'un acte de fe en Déu, en la història o en la raó, es va oposar simultàniament al cristianisme i el marxisme. No va deixar de lluitar contra totes les ideologies i les abstraccions que allunyen a l'home de la seva condició humana i que denominà Filosofia de l'absurd. Va morir el 1960 en un accident de cotxe, poques setmanes després de dir que "no conec res més idiota que morir en un accident d'automòbil". Tota una paradoxa.

En la seva obra L'estrany ( de l'original francès L'Étranger, traducció curiosa ja que normalment la primera opció traductora és l'estranger, però també s'accepta com l'estrany. En canvi en la versió castellana la traducció escollida fou El estranyo), Albert Camus vol reflectir la filosofia de l'absurd a través de la història del protagonista, Meursault, un home vençut per la sensació d'alineació i de desencant per la vida (cal recordar que l'obra és escrita el 1942 en plena segona guerra mundial). Una obra que ens remet a la reflexió sobre el sentit de la vida, sobre allò que ens omple en èpoques de crisi, no només econòmica sinó de valors.

André Comte-Sponville postula que si el món occidental hagués fet una revisió dels seus valors fa dues dècades possiblement no haguéssim viscut la crisi actual. Per tant, els deures estan per fer. Però crec que el món no va per aquí! l'objectiu no és remuntar els països des de criteris morals i ètics (valors) sinó des de criteris econòmics, i això em fa pensar que l'inici de la remuntada (que tampoc se sap per quan) serà l'inici d'una nova crisi amb el període de una o dues dècades entremig.

Finalitzo aquesta entrada amb una frase de Albert Camus:

"No camines delante de mí, puede que no te siga. No camines detrás de mí, puede que no te guíe. Camina junto a mí y sé mi amigo"

Una lectura altament recomanable.

Llibre disponible

El món de sopia, Jostein Gaarder

Català, 492 pàgines.

Sofia Amundsen és una nena de 14 anys que viu en un poblet de noruega. Un dia, tornant de l'escola, obre la bústia i hi troba una carta a nom seu sense segell. Dins del sobre hi havia un paper que deia Qui ets?.

Aquest és el començament intrigant d'una novel·la sobre la història de la filosofia occidental. Sofia farà un viatge acompanyada d'un personatge misteriós que la portarà a conèixer des dels pre-socràtics fins a Sartre, passant per Plató, Aristòtil, Jesús, sant Agustí, Galileu, Descartes, Hume, la il·lustració, Kant, el romanticisme, Hegel, Marx, Darwin o Freud.

Jostein Gaarder, va nèixer l'any 1952, és professor d'història de les idees i de la filosofia. El món de Sofia no és el seu únic llibre, però si el que li dóna un reconeixement internacional. Traduït a més de 53 llengües i amb més de trenta milions d'exemplars venuts. El 1992 va rebre el Premi Europeu de Literatura Juvenil.

És un dels llibres que l'Arnau, el meu fill, va agafar de petit i va guixar. Desitjo que algun dia, mogut per aquesta curiositat, s'atreveixi a llegir-lo.

El 1999 el director Erik Gustavson se li va encarregar la versió cinematogràfica veure fitxa tècnica i crítica

Una lectura molt recomanable!

Llibre disponible